Durant tota la meva infància i bona part de la primera joventut, he estat marcada per una vergonya infinita i per una gran por al ridícul. Per això, la meva experiència escolar no va ser del tot bilingüe fins que no vaig fer 5è d'EGB.
A l'escola, em varen parlar en català des del primer moment, així que el meu problema no era de comprensió de la llengua. Però si no em vaig decidir a parlar-lo abans va ser per la por a les burles que els catalans ens feien als nens castellans cada cop que ho intentàvem. Com que ells eren majoria, jo vaig optar durant els primeres anys de la meva vida per amagar el cap sota l'ala i dirigir-me a tothom en castellà. Només d'imaginar que se'm podria escapar una essa sorda enlloc d'una de sonora, o que pogués dir alguna castellanada, se'm posaven els pèls de punta i m'entrava una suor freda que em recorria l'espinada. En aquell temps les polítiques lingüístiques no tenien el tarannà alegre i de celebració de la diversitat amb què les han vestit en aquests últims anys, i si un dels castellans ens equivocàquem el càstig era immediat: hauríem de sofrir el riure burleta dels altres nens acompanyat d'un sonors xarnegos! o castellans! plens de ràbia. I jo no volia passar per això.
Encara no sé què em va decidir a començar a parlar la que fa molts anys que és també la meva llengua. Només recordo que va ser una decisió plenament intencionada i meditada i que ho vaig fer, com ja he dit abans, a l'inici del 5è d'EGB. Aquell dia, vaig respirar a fons i em vaig obligar a contestar a tots els companys en català. Tenint cura, això sí, de mantenir una pronúncia impecable i mirant de no dir falsos castellanismes com botella o mançana que m'haguessin costat una bona reprimenda.
Anys més tard, he tingut la possibilitat de compartir la meva experiència personal amb la immersió lingüística amb gent que, com jo, provenia d'un ambient castellanoparlant i que a l'escola havien tingut vivències similars. La resposta que hem desenvolupat, però, no ha estat la mateixa per part de tots. En el meu cas, han pesat molt més els bons records lligats a aquesta llengua que m'estimo i que forma part de mi que els negatius. Si bé ha estat molt dur ser la xarnega de la classe, també ha estat molt gratificant conèixer gent profundament catalanista i humana que m'ha respectat, m'ha estimat i m'ha fet sentir part de Catalunya. Dissortadament, no puc dir el mateix d'alguns amics meus que, per culpa del rebuig que varen sofrir pels seus orígens, han desenvolupat una mania visceral al català i a tot el que té a veure amb la nostra terra i que ells no senten com a seva.
Per un moment he pensat que avui ens parlaria de la seva relació amb la Ruperta o amb la Gómez Kemp, però al final veig que anava més de la vida és una tómbola.
ResponEliminaEl llibre Els castellans, del Jordi Puntí, explica coses interessants sobre la percepció de ser d'un bàndol, el dels "catalans" per oposició al dels "castellans". L'escenari era el Manlleu de la infantesa (infantesa-ficció) de l'autor. El seu apunt m'hi ha fet pensar, però, perquè el llibre acaba esmentant el ventall gairebé infinit d'experiències d'aquesta mena que haurien de deixar de ser tabú i que valdria la pena explicar, explorar i comentar. Com fa vostè.
Ole, doncs, i tal.
D'altra banda, curiós el costum que tenim tots de farcir la llengua de significats que no s'acaba de veure per què hauria de tenir. La psicologia gastronòmicolingüística, tot un món.