Durant tota la meva infància i bona part de la primera joventut, he estat marcada per una vergonya infinita i per una gran por al ridícul. Per això, la meva experiència escolar no va ser del tot bilingüe fins que no vaig fer 5è d'EGB.
A l'escola, em varen parlar en català des del primer moment, així que el meu problema no era de comprensió de la llengua. Però si no em vaig decidir a parlar-lo abans va ser per la por a les burles que els catalans ens feien als nens castellans cada cop que ho intentàvem. Com que ells eren majoria, jo vaig optar durant els primeres anys de la meva vida per amagar el cap sota l'ala i dirigir-me a tothom en castellà. Només d'imaginar que se'm podria escapar una essa sorda enlloc d'una de sonora, o que pogués dir alguna castellanada, se'm posaven els pèls de punta i m'entrava una suor freda que em recorria l'espinada. En aquell temps les polítiques lingüístiques no tenien el tarannà alegre i de celebració de la diversitat amb què les han vestit en aquests últims anys, i si un dels castellans ens equivocàquem el càstig era immediat: hauríem de sofrir el riure burleta dels altres nens acompanyat d'un sonors xarnegos! o castellans! plens de ràbia. I jo no volia passar per això.
Encara no sé què em va decidir a començar a parlar la que fa molts anys que és també la meva llengua. Només recordo que va ser una decisió plenament intencionada i meditada i que ho vaig fer, com ja he dit abans, a l'inici del 5è d'EGB. Aquell dia, vaig respirar a fons i em vaig obligar a contestar a tots els companys en català. Tenint cura, això sí, de mantenir una pronúncia impecable i mirant de no dir falsos castellanismes com botella o mançana que m'haguessin costat una bona reprimenda.
Anys més tard, he tingut la possibilitat de compartir la meva experiència personal amb la immersió lingüística amb gent que, com jo, provenia d'un ambient castellanoparlant i que a l'escola havien tingut vivències similars. La resposta que hem desenvolupat, però, no ha estat la mateixa per part de tots. En el meu cas, han pesat molt més els bons records lligats a aquesta llengua que m'estimo i que forma part de mi que els negatius. Si bé ha estat molt dur ser la xarnega de la classe, també ha estat molt gratificant conèixer gent profundament catalanista i humana que m'ha respectat, m'ha estimat i m'ha fet sentir part de Catalunya. Dissortadament, no puc dir el mateix d'alguns amics meus que, per culpa del rebuig que varen sofrir pels seus orígens, han desenvolupat una mania visceral al català i a tot el que té a veure amb la nostra terra i que ells no senten com a seva.
divendres, 5 d’octubre del 2012
dimarts, 2 d’octubre del 2012
Això és Hollywood!
Que m’agrada cantar no és cap secret. Canto tothora perquè em relaxa i perquè no se’m dóna del tot malament. El que molt poca gent sap, però, és que els meus inicis en el món de la música varen ser complicats.
Un cop superat el trasbals de la nova llengua i d’haver de matinar, l’escola em va començar a agradar. Vaig gaudir de cada foradet fet amb el punxó, de cada princeseta ensucrada que vaig dibuixar i de la quantitat inabastable de gomets de mil colors i formes que vaig enganxar. Del que no vaig fruir tant, però, va ser de les classes de música.
Encara recordo l’horror que em produïa aquella hora. Quan, des de la classe estant, sentia la senyoreta Marge arrossegant penosament aquell piano amb rodes, se’m feia un nus a l’estómac i em venien unes ganes terribles de fer caca i de plorar.
La senyoreta Marge era una dona d’una edat indeterminada entre els cinquanta i els setanta anys que no havia estat agraciada amb cap tipus de virtut física ni habilitat social. Així, a la seva fesomia, colgada de berrugues, se li havia de sumar un caràcter amargat i una especial mania cap els nens castellanoparlants. Mentre apallissava el piano, els seus ullets de rata es movien inquiets a la cerca del nen o nena que no cantava bé les cançons i quan atrapava el pobre incaut que s’havia atrevit a embrutar la lletra de la cançó amb paraules forasteres, s’aixecava irada, agafava l’infeliç de torn i l’asseia a damunt del piano durant tota la classe per a que la resta de companys l’escarnissin.
A mi em va tocar el rebre cantant el Dins la fosca. De tota la lletra, jo només era capaç d’entendre l’oralà liria, oralà liró de la tornada així que m’inventava la resta de la cançó. Fins que un dia em va sentir i, quan va veure que no em sabia la lletra, em va agafar d’una revolada i em va asseure a damunt d’aquell piano enorme tres vegades més alt que jo. Estic convençuda que la vergonya de sentir com tots els companys i companyes reien de mi –qui diu que els nens són compassius?– i la por de caure i trencar-me l’espinada van ser l’inici del vertigen horrible que encara avui arrossego. I també em varen fer més cauta: des d’aquell dia, a classe, només vaig cantar en playback.
Un cop superat el trasbals de la nova llengua i d’haver de matinar, l’escola em va començar a agradar. Vaig gaudir de cada foradet fet amb el punxó, de cada princeseta ensucrada que vaig dibuixar i de la quantitat inabastable de gomets de mil colors i formes que vaig enganxar. Del que no vaig fruir tant, però, va ser de les classes de música.
Encara recordo l’horror que em produïa aquella hora. Quan, des de la classe estant, sentia la senyoreta Marge arrossegant penosament aquell piano amb rodes, se’m feia un nus a l’estómac i em venien unes ganes terribles de fer caca i de plorar.
La senyoreta Marge era una dona d’una edat indeterminada entre els cinquanta i els setanta anys que no havia estat agraciada amb cap tipus de virtut física ni habilitat social. Així, a la seva fesomia, colgada de berrugues, se li havia de sumar un caràcter amargat i una especial mania cap els nens castellanoparlants. Mentre apallissava el piano, els seus ullets de rata es movien inquiets a la cerca del nen o nena que no cantava bé les cançons i quan atrapava el pobre incaut que s’havia atrevit a embrutar la lletra de la cançó amb paraules forasteres, s’aixecava irada, agafava l’infeliç de torn i l’asseia a damunt del piano durant tota la classe per a que la resta de companys l’escarnissin.
A mi em va tocar el rebre cantant el Dins la fosca. De tota la lletra, jo només era capaç d’entendre l’oralà liria, oralà liró de la tornada així que m’inventava la resta de la cançó. Fins que un dia em va sentir i, quan va veure que no em sabia la lletra, em va agafar d’una revolada i em va asseure a damunt d’aquell piano enorme tres vegades més alt que jo. Estic convençuda que la vergonya de sentir com tots els companys i companyes reien de mi –qui diu que els nens són compassius?– i la por de caure i trencar-me l’espinada van ser l’inici del vertigen horrible que encara avui arrossego. I també em varen fer més cauta: des d’aquell dia, a classe, només vaig cantar en playback.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)